"De nit, elles ballen"

Hola! Com esteu?

Fa uns dies us informava que del 25 al 29 d'octubre es feia la 6a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani. Doncs bé, jo vaig decidir acostar-m'hi un dissabte a la tarda (molt ben acompanyada, per cert) per veure el documental "De nit, elles ballen", i m'agradaria aprofitar aquesta entrada per donar-vos la meva opinió.

"De nit, elles ballen" es tracta d'una producció canadenca de Isabelle Lavigne i Stéphane Thibault, guanyadora de diversos premis i festivals,  gravada íntegrament al Caire (Egipte).

El documental ens mostra (no diré que ens narra, perquè no hi ha cap veu en off ni cap tipus d'explicació mentre succeeix la història) la història d'una família del Caire, concretament d'un clan de dones on l'art de ballar es transmet de generació en generació, de mares a filles. La matriarca condueix la família i el negoci amb duresa i mà de ferro. El centre neuràlgic és el petit pis familiar, d'on constantment hi entra i hi surt gent, on sempre hi ha algú dormint a la catifa del menjador, mentre hi afloren constantment les queixes, súpliques de les filles, discussions, caos, por, i a la vegada, la tendresa, esperança, vulnerabilitat...

La història és dura, i ens mostra la part més bruta i fosca de la dansa del ventre, i de com la misèria pot pervertir qualsevol art. En aquesta família es balla per sobreviure, es balla perquè és el que s'ha fet sempre, es balla perquè no es veu una altra alternativa. La bellesa de la dansa queda camuflada  enmig d'un espectacle d'entreteniment pur i dur per un públic exclusivament masculí, que només busca carn i connotacions sexuals. Amb un maquillatge exageradíssim (gairebé esperpèntic), perruques i vestits minúsculs, les ballarines del clan familiar s'exposen cada nit, sense treva. Des de petites ja aprenen el futur ofici, i abans de l'adolescència ja estan ballant als locals, a altes hores de la nit (acostumen a tornar a casa a les 6 del matí), vulguin o no, perquè els hi toca fer-ho. Explícites són les imatges en que cada nit les arranquen literalment del llit per anar a ballar, i la poca motivació amb la que finalment elles s'aixequen per maquillar-se i arreglar-se.

El documental s'allunya de l'ambient turístic del Caire per endinsar-se en zones i barris més marginals, en locals que no apareixen a les guies. Les dones són fortes, però es mostra la debilitat en la que viuen, la dependència al marit, o al jefe del local; també l'ambient marginal i la falta de motivació vital que les aboca, en alguns casos, a acabar depenent de les drogues.

Personalment, a mi em va agradar, és una oportunitat d'introduir-te en moments i espais que, d'altra manera, mai podríem veure. Realment és un film dur, poc amable, en el que no disfrutes la dansa del ventre, sinó que més aviat la pateixes... Potser el punt esperançador el posa la ballarina més jove del clan, de 15 anys, amb una mirada lúcida i clara, en la que es veu reflectit el relleu generacional i una visió més crítica del que passa al seu voltant i a la pròpia família.

Desconec si aquest documental està penjat a Internet, o es pot aconseguir fàcilment. Però si us ha despertat interès el que us he explicat, podeu intentar buscar-lo, que jo crec que val la pena. (Si algú el troba pot compartir aquí la informació!).